Llibre sobre el valencianisme avui
Agenda d'Actes
Valencians pel Canvi i la Universitat de Valencià trauen aquesta setmana al carrer el llibre ‘País Valencià, Segle XXI, Vint-i-una reflexions crítiques’. L’obra s’inclou en la col·lecció ‘Quaderns d’Orientació Valencianista’. Es tracta d’una recopilació d’aportacions d’autors que han respost a la invitació en aquest sentit d’Antoni Furió, Gustau Muñoz i Pau Viciano, els seus editors. El volum reivindica la necessitat de repensar el moviment valencianista davant la possibilitat, palpable, que els dos grans partits d’àmbit estatal ocupen tot l’espai institucional al País Valencià. També constitueix un repte per als valencianistas dispersos en diverses formacions polítiques i moviments socials i culturals per a intentar articular un discurs adequat als temps actuals.
És possible definir el valencianisme sense referències externes? Sense mirar a Catalunya? Haurien de reubicarse els valencianistas en dimensió d’Estat? Com ha retorçat el valencianisme l’hegemonia de la dreta durant els últims 15 anys? Joan Fuster, il·lumina o confon els valencianistes? Què es pot rescatar de la Declaració de 1918? Té sentit? Com afecta la immigració al valencianisme? Per quin es van oposar les bases socialistes canviar les sigles del Partit Socialista del País Valencià? Aquestes són algunes de les qüestions abordades en les pàgines d’aquest llibre.
Des d’angles diversos contribueixen amb les seues aportacions autors com ara Josep Lluís Barona, president de Valencians pel Canvi; Francesc Pérez Moragón, secretari de Valencians pel Canvi; Francesc de Paula Burguera, del consell directiu; Ferran García Oliver, Juli Capilla, Martí Domínguez, Vicent Pitarch, Doro Balaguer, Vicent Partal, Pasqual Mollà, Jordi Muñoz, Antoni Defez, Toni Mollà, Carles Mulet, Francesc Viadel, o Adolf Beltrán, entre altres, a més dels tres editors. El llibre es tanca amb un epíleg de Joan Francesc Mira, també directiu de Valencians pel Canvi.
7 03, 2009 en 19:01
Albacete no renúncia a Madrid.
¿Per què Elx o Castelló han de renunciar a Barcelona?
Albacete no veuria cinema en castellà sense Madrid.
Elx o Castelló no veuran cinema en català/valencià sense Barcelona.
12 03, 2009 en 14:26
Jordi G. el que patixes es diu hipermetropia i consistix en vore lluny(Catalunya) com la gran salvació mentre rebutges confiar amb el teu voltant proper(País Valencià). Però no et preocupes, malgrat que els afectats minven afortunadament com que n’havia un bon nombre estem treballant en una vacuna a base de mostrar que l’associacinisme de casa nostra, els nostres professionals i en generals les dones i hòmens d’este País tenim tant de dret a respirar aire com qualsevol altra nació del món. Per tant, plantejat el discurs al revés i pense perquè Barcelona renuncia a Elx assumint que el Principat és una nació al seu Estatut, a les pancartes, als discursos i en general a qualsevol àmbit que no siga ambientet massa del rotllo. El Principat quan l’interessa parla de Catalunya, quan l’interessa parla de Països Catalans. Però en ambdós casos l’únic beneficiari és el primer.
Sobre el text d’En Pau Viciano simplement lamentar que vullga crear polèmica a base de mentir sobre una persona com el Rafa Company, llegiu-vos el text d’En Rafa i valoreu com les solta de grosses En Viciano. Supose que serà falta d’amics de veritat o massa temps lliure.
18 03, 2009 en 20:08
Quan Albacete ha tingut unes institucions polítiques i una legislació pròpies diferents de les de Madrid? Compartim llengua i cultura amb els catalans? Sí. Compartim institucions polítiques? No.
17 04, 2009 en 19:37
Miquel B., pense que no tens raó quan creus que alguns veuen Catalunya com la gran salvació de tot. Si que la tens quan mostres que “l’associacionisme de casa nostra, els nostres professionals i en generals les dones i hòmens d’este País tenim tant de dret a respirar aire com qualsevol altra nació del món”. Aquest és el camí.
Per desgràcia el País Valencià és hui massa poca cosa com per tindre enemics exteriors. Si hem d’atacar algú, ataquem els adversaris interiors del país. I al mateix temps, intentem acostar-nos a tots aquells que el defensen o el podrien defensar. No hi ha confusió possible, la línia està perfectament marcada: d’un costat els que estan hui al poder, i de l’altre, pràcticament l’oposició en bloc.